Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Eduardo Madina: ‘Les ganes de viure em van permetre superar el dolor’

Joan Salicrú

Eduardo Madina

Eduardo Madina

Eduardo Madina va néixer a Bilbao l’any 1976. És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Deusto, Màster en Integració Europea per l’UPV i especialista en Relacions Internacionals. Ha treballat en el Parlament Europeu i ha fet classes a diverses universitats. Des dels 17 anys, és militant del Partit Socialista, pel qual actualment és diputat per Biscaia al Congrés dels Diputats. Però no va ser per cap d’aquestes gestes professionals que el nom d’Eduardo Madina saltava el 19 de febrer del 2002 als mitjans de comunicació. Aquell dia una bomba col·locada sota el seu cotxe per un comando del grup terrorista ETA el deixava sense la cama esquerra. Deu mesos després, a causa de l’ansietat, la seva mare moria d’un atac de cor.

La majoria de víctimes del terrorisme -com és lògic- experimenten de per vida sensacions d’odi i rancor vers aquells que han intentat assassinar-los o assassinar els seus familiars. Tu, en canvi, sembla que has aconseguit guanyar aquesta partida, canalitzar el teu dolor en positiu i superar aquesta sensació… és així?
Després de la ràbia dels primers moments, vaig adonar-me que els terroristes no em generaven cap emoció afegida pel fet d’haver atemptat contra mi. És a dir, no em feien sentir res no que no em fessin sentir abans de l’atemptat per mal que ja havien provocat a moltes altres persones. ETA no ha trobat en mi a un jugador en els seus jocs d’odi. Penso dedicar la meva vida a fer coses més interessants que odiar aquells que m’odiaren aquell matí de febrer.

Aquest procés reflexió deuria ser molt llarg, perquè no devien ser iguals els primers moments o el dia després de l’atemptat que els mesos posteriors…
No, evidentment. Tot té, en aquests casos, una fabricació lenta.

Quina concepció té del dolor? Com el definiria?
La veritat és que mai he intentat definir el concepte dolor. Físicament és més destacable que definible. És una sensació d’incomoditat, de resposta en forma d’alarma que el cos emet davant d’una estimulació externa perillosa per l’organisme.

Una cosa és el dolor físic i l’altre el dolor psíquic. Suposo que hi ha un moment que el dolor físic desapareix i té més presència el dolor psíquic.
No crec que siguin consecutius. Crec que són complementaris. Una altra cosa és que, quan el dolor físic passa, el dolor psíquic desenvolupa el seu monopoli però, abans que això, tots dos tipus de dolor comparteixen escenari i, en ocasions, durant molt de temps.

Quins elements el van ajudar a superar el dolor?
El físic el gestionaren els metges i les hores de gimnás. L’altre el vaig superar a poc a poc, acompanyat de les persones que m’envoltaven, amb la gent més pròxima i amb unes forces profundes de viure la vida.

El dolor, sigui del tipus que sigui, sempre deixa algun tipus de seqüela? Per exemple: frustració, rábia, preguntes sense resposta…
Sense cap dubte.

Creu que el dolor ajuda a fer créixer a la persona? Personalment, ha madurat a causa de l’experiència de l’atemptat? En quins aspectes?
Crec que sí. Haver passat per aquell túnel m’ha servit per valor molt més les coses del meu voltant que realment valen la pena. I ho faig convençut que cal treure partit de totes les coses que passen a la meva vida i que són bones. A més, crec que ara relativitzo molt més que abans. Crec que, en síntesis, d’aquells anys fins ara he madurat. Però, a més, sóc conscient que encara em queda molt per madurar i per créixer. I, en aquest procés, la consciència és una bona aliada.

Quina és la frase que més el confortava i aquella que no podia suportar després de l’atemptat?
No n’hi ha cap que hagi passat a la història per merèixer un espai propi. Potser, en negatiu, “qui va manar-te posar-te en política”. Una frase carregada d’una tremenda cárrega trágica que vincula la responsabilitat de l’atemptat a qui practica la política i no a qui posa la bomba. Aquesta frase demostra una ignoráncia profunda que no és exclusiva de les persona que la pronuncia sinó que té un cert arrelament social en determinats sectors que, en principi, parlen des de les bones intencions i des de la distáncia amb els terroristes.

Com creu que hauria de comportar-se una persona que comparteix la vida amb una persona que pateix dolor?
No crec que existeixin normes generalitzades, però pot ser una bona via intentar fer-se seu el dolor.

Creu que la societat espanyola té un concepte adequat del dolor?
Suposo que, en principi sí, perquè és una societat que ha patit molt històricament. Una altra cosa és que ho sápiga demostrar.

Generalment, som respectuosos amb els dolor dels altres?
Jo crec que sí. Una altra cosa és que sapiguem comprendre bé en què consisteix en què consisteix el seu dolor.

Ara, que la política espanyola es troba en un moment d’alta crispació, creu que s’está jugant amb el dolor de les persones?
Sense cap mena de dubte. José Maria Aznar és la metáfora perfecte. La seva imatge de fa uns dies col·locant roses en una plaça on van ser assassinades víctimes de, entre altres, Iñaki de Juana Chaos, és la metáfora d’un costat podrit del temps en què vivim. Les podia haver posat quan De Juana va col·locar aquella bomba má a má amb Esteban Nieto, terrorista que per malaltia terminal va ser alliberat pel propi Aznar. Però no, Aznar va preferir mostrar a tothom la seva pròpia tragèdia ètica. Uns dies més tard va poder passar per Atocha per col·locar roses en motiu del tercer aniversari del 11-M en el lloc on tants van morir quan ell era president del Govern. En canvi, va preferir utilitzar el dolor d’algunes víctimes al servei d’una causa electoral. Res més trist. Res més repugnant. La indignitat moral d’Aznar és la metàfora perfecte d’allò que en aquesta matèria fa el seu partit en aquest temps tan rar que estem vivint; utilitzar un dolor que no és seu i que no és de ningú.

Es pot construir la pau, si les víctimes del terrorisme no superen el dolor?
Sí. La pau és l’absència de la violència. I això pot corre de  forma paral·lela a la superació del dolor individual que cada víctima pateix. Una altra cosa són les dinàmiques de reconciliació, en les quals la gestió del dolor juga un paper nítid d’acceleració o desacceleració. En principi, la pau és, a més, un estadi col·lectiu en el qual resulta molt més fàcil la superació dels dolors particulars derivats de les malalties socials com els terrorisme. Que no hi hagi noves víctimes ajuda i motiva molt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *