La modernitat com a «categoria de canvi que és», és
l’exacta contrafigura de la pausa, l’assossec,
No pot sorprendre que allò que incideix d’una manera
decisiva en la comprensió i l’experiència del temps de la societat actual
sigui, per a parlar com Niklas Luhmann,
d'una banda, la complexificació i, de l'altra, la despersonalització creixents
dels sistemes socials i, en conseqüència, de les relacions que es donen en el
seu interior. La sobreacceleració del tempo
vital ha esdevingut com una mena de fat ineludible i, per a molts, acompanyat
de seqüeles traumàtiques i desestructuradores.
Recentment, Richard Sennett,
després d'haver assenyalat els estralls ocasionats per l'impacte que l'augment
de la velocitat vital provoca en la vida quotidiana d’un nombre creixent
d’homes i dones, posa en relleu que, actualment,
«l'espai s'ha convertit en un mitjà per al fi del moviment
pur. Ara, classifiquem els espais urbans en funció de la facilitat de què es
disposa per a travessar-los o per a sortir-ne […] A mesura que l'espai urbà es
converteix en una mera funció del moviment, també es fa menys estimulant. El
conductor desitja travessar l'espai, no que aquest atregui la seva
atenció».
A més, no pot oblidar-se que la sobreacceleració
del temps també anul·la o, almenys, malmet greument el «treball de la memòria»,
capgirant d'una manera molt perillosa per a la salut física, psíquica i
espiritual de les persones la seqüència «passat - present - futur» que, en
totes les situacions i circumstàncies, ha estat determinant per a la
constitució corporal i espiritual d'individus i col·lectivitats. Marshall Berman ha escrit:
«L'atmosfera en la qual neix la sensibilitat moderna és
d'agitació i turbulència, de vertigen i embriaguesa psíquics, d'extensió de les
possibilitats de l'experiència i destrucció de les barreres morals i dels
vincles personals, d'expansió i de desarrelament de la personalitat, de
fantasmes en els carrers i en l'ànima».
Un dels primers esperits europeus que va intuir allò que
podria significar la sobreacceleració del temps
pròpia de la modernitat va ser el poeta francés Charles Baudelaire (1821-1867),
«la major veu del pecat original de la modernitat» (Claudio
Magris), que lúcidament va presentar la figura típica
de l'habitant de la ciutat moderna per excel·lència, París; el París planificat
i regulat de nou, entre 1850 i 1860 pel baró Georges Eugène Haussmann, prefecte de la
ciutat en temps de Napoleó III. Per a Baudelaire, la
ciutat és un catalitzador dels mil ingredients i contradiccions de què consta
l'espai urbà tal com l’observa el passejant. El poeta descriu
«Creuava el bulevard corrent, enmig d'un caos
en moviment, amb la mort galopant cap a mi per tots costats».
L'home modern arquetípic, tal com li presenta Baudelaire, és el vianant (flâneur),
l’home sense pausa, llançat enmig del caos circulatori, que no és sinó «un caos
en moviment», escriu.
«
En les grans ciutats modernes, «el caos —com escriu Berman— no resideix en els qui es mouen, els conductors o
els vianants individuals, sinó en la seva interacció, en la totalitat dels seus
moviments en un espai comú». «Què són els perills de la selva i de la sabana
comparats amb els xocs i els conflictes diaris de la civilització?», es
preguntava Baudelaire. Avançant-se considerablement
al seu temps, en les seves lúcides i originals anàlisis de la modernitat a
partir d'un estudi detallat i inacabat de la ciutat de París, Walter Benjamin feia notar que la
velocitat i la transitorietat s'havien convertit en
les metàfores que millor encarnaven la identitat mítica entre modernitat i
progrés. Per al pensador jueu alemany, el progrés, en els inicis de la
modernitat (últimes dècades del segle xvii),
va desenvolupar una funció crítica. No obstant això, a partir del segle xix, quan la burgesia va conquistar
posicions de poder econòmic, social i polític, aquesta funció va desaparèixer i
es va imposar sense límits el fetitxisme de
«El signe distintiu de l'urbanisme del segle xix va ser el bulevard, un mitjà per a
reunir materials i forces humanes explosius; el segell de l'urbanisme del segle
xx ha estat l'autopista, un mitjà
per a separar-los. En això veiem una dialèctica estranya, que una forma de
modernisme s'activa i s'esgota tractant d'aniquilar a l'altra, tot en nom del
modernisme» (Bollnow).
En aquest context seria
molt interessant referir-se a la interpretació que Georg
Simmel (1858-1918) −pensador que, ara mateix,
torna a tenir una gran actualitat, però que en el seu temps va ser considerat
com «un estrany en el món acadèmic»− va oferir de la modernitat, sobretot
en relació amb la fragmentació i la sobreacceleració del temps que
Recentment, Peter Sloterdijk que, d'alguna manera, també es fa eco de la
reflexió sobre la modernitat que va iniciar Georg Simmel, ha assenyalat que
«el projecte de la modernitat es basa en una utopia
cinètica: tot el moviment del món en el seu conjunt haurà de respondre al
nostre projecte. Els moviments de la nostra pròpia vida s'assimilaran
progressivament al moviment del món en si [...] La modernitat és,
ontològicament, pur ésser-que-genera-moviment».
Per regla general es va considerar que la idea de «progrés» era la
resultant del «moviment incessant», sense pausa ni respir, dels nous temps
l'imperatiu categòric dels quals era: «mou-te!»; un moviment cada vegada més
accelerat i imprevisible, que ha convertit els successius presents en una
simple «categoria de canvi» (F. X. Kaufmann). I el
progrés, en paraules Sloterdijk, també és:
«moviment que genera moviment, moviment
En
«la desvinculació del “bio-ritme”
de la “biografia” [personal] de la dinàmica pròpia d'una civilització amb una
acceleració lineal. […] Ara, la “biografia” ha de comptar amb un augment
gegantí de la velocitat, amb una explosió de sistemes socials parcials, cada un
d'ells amb un ritme al seu aire. I, amb tot, cal mantenir l'esperança en la
continuïtat de la vida…».
Per la seva banda i amb una bona dosi d'amarga ironia,
Peter Sloterdijk afegeix:
«Atès que en la modernitat no es concep l'individu sense
el seu moviment, el jo i el seu automòbil constitueixen, metafísicament, com el
cos i l’ànima, una mateixa unitat de moviment. El cotxe és l'equivalent
tecnològic del subjecte transcendental actiu per principi».
Des dels començaments del segle xx, a partir de les anàlisis que va fer Georg
Simmel, cada vegada de manera més manifesta, la moda
s'ha convertit en un dels principals indicadors del tempo sobreaccelerat de la nostra societat. En relació amb la
moda com a manifestació de la sobreacceleració del
temps, Simmel ja havia escrit que
«la nostra rítmica interna exigeix que el canvi de les
impressions es verifiqui en períodes cada vegada més curts […] És específic de
la vida moderna un tempo impacient, el qual indica, no sols l'ànsia de
ràpida mutació en els continguts qualitatius de la vida, sinó també el vigor
que es desprèn de l'atractiu formal de tot
Benjamin,
en els apunts sobre la gran obra que projectava (Passagen-Werk),
anota que la moda és «la mesura moderna del temps» que, a més, encarna la
relació actual entre el subjecte i l'objecte a causa de la nova «naturalesa»
que s'atribueix a les coses; naturalesa que, en últim terme, s'ha imposat com a
conseqüència del fetitxisme de la producció de mercaderies. En la moda, «la
fantasmagoria de les mercaderies s'adhereix a la pell», o, com escriu en un
altre lloc: «La moda prescriu el ritual per mitjà del qual el fetitxe de la
mercaderia vol ser adorat».
Pot afirmar-se, per consegüent, que la modernitat és,
principalment, una mobilització general de tots els elements que entren en la
configuració de l'existència humana: Mobilmachung.
Aquest terme va ser creat en els anys trenta del segle passat per Ernst Jünger, que el va prendre manllevat de l'esfera militar (la
«mobilització general»). Sloterdijk l’utilitza per a
posar en relleu el creixent caràcter cinètic dels temps moderns. De fet, en ple
segle xix, Charles
Baudelaire ja advertia que «la modernité,
est le transitoire, le fugitif, le
contingent». Ara mateix, en plena postmodernitat, es encara molt més evident
que en la passada centúria que l'espai urbà modern s'ha convertit en «un espai
sotmès (asservi) enterament a la velocitat»
(F. Choay).
En una atmosfera de sobreacceleració
de la seqüència temporal dels individus i de confusió creixent dels rols
socials, la rememoració del passat i l'anticipació
del futur passen a ser empreses francament difícils, per no dir impossibles;
una sobreacceleració del temps, a més, que resulta
tan perillosa i desestructuradora com la
«banalització» de l'espai per la senzilla raó que aquestes dues categories
bàsiques de l’ésser humà no poden acomplir amb èxit la missió d'assentar amb
unes certes garanties l’ésser humà en la seva espaciotemporalidad
característica, la qual sempre es basa en el difícil compromís entre
estabilitat i canvi. La conseqüència d’aquest estat de coses és la destrucció
o, almenys, la fractura de la «memòria col·lectiva».
Aquesta «no-stop-society» que és la nostra, per mitjà de la imparable acceleració del seu temps, tendeix a anul·lar no
sols la incidència de l'aquí i l'ara, sinó que,
sobretot, fa impossible el futur. Mentre que en el segle xix era possible (o, almenys, així es
creia) crear i explorar les possibilitats contingudes en el futur mitjançant,
per exemple, del «somni polític», del «somni sindical» o del «so,ni cultural»,
en l'actualitat són molts els que tenen la impressió que el futur s'ha perdut
definitivament. En la mesura que el futur és dominat i, sovint fins i tot,
segrestat pels problemes de la instantaneïtat, el futur ja no pot configurar
aquell àmbit de projecció i concreció, en
Cal tenir molt en compte que els actuals mitjans electrònics
estan modificant profundament la nostra consciència temporal i espacial i les
relacions de tot tipus que establim amb la seva mediació. A propòsit d'aquesta
nova situació, Manuel Castells ha escrit:
«La transformació del temps sota el paradigma de la
tecnologia de la informació, emmotllat per les pràctiques socials, és un dels
fonaments de la nova societat en què hem entrat, connectat de manera
inextricable amb l'aparició de l'espai dels fluxos».
Qualsevol esdeveniment, accident o presa de posició, per
allunyats i estranys que siguin, es poden fer presents instantàniament per
mediació dels mass media,
de tal manera que tot
No hi ha dubte que la pausa, la lentitud, l’assossec, són
mitjans idonis per a recobrar
Lluís
Duch