Articles

Begoña Roman, sobre el cas Pujol: “L’ètica i els valors no són mai una persona, un nom propi”

A finals de juliol l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va confessar a través d’una carta que tenia diners no declarats en un compte bancari a l’estranger. Aleshores, algunes persones i entitats van declarar sentir-se decebudes, enganyades i dolgudes per part de qui va dirigir Catalunya durant 23 anys. Tenint en compte que Pujol, des de l’institut que porta el seu nom, va liderar estudis d’ètica i valors, analitzem com pot afectar aquest cas en el nostre àmbit de reflexió.

Primer de tot, personalment, li va sorprendre la confessió del president Pujol?
Sí. Va ser un ensurt perquè Pujol, independentment de si estaves a favor o en contra de les seves propostes polítiques, tenia certa integritat i una credibilitat personal bastant gran. Jo, personalment, però, vaig agrair la confessió. Vaig veure com un gest de valentia fer aquella declaració pública sabent que es jugava la credibilitat de tota una carrera.

El president Pujol, a través de la institució que porta el seu nom, havia promogut diversos debats sobre ètica, entre ells, un codi d’ètica política. S’ha sentit enganyada o entén que alguna persona se n’hagi pogut sentir?
Evidentment que puc entendre que hi hagi gent que s’hagi pogut sentir enganyada, però també hem de ser molt conscients dels límits de l’ètica humana. L’ètica humana no és de santedat ni d’integritat total. L’humà és un ésser fal·lible, amb capacitat per fer mal i per fer bé, amb capacitat d’equivocar-se i de no adonar-se de les conseqüències que un petit gest pot tenir a curt o llarg termini. Per tant, em sento decebuda, però no ens hauria de sorprendre que un home pugui cometre errors.

Des del punt de vista ètic, malgrat encara no tenim tota la informació que caldria per analitzar-ho, quina lliçó n’hauríem d’extreure d’aquest cas?
En primer lloc entendre la fragilitat humana. No encimbellar tant ningú i valorar tothom pels fets i per la seva història. No sorprendre’ns perquè un home pugui cometre errors. En segon lloc, també valorar el que suposa fer una declaració pública i entomar les responsabilitats de les accions. I, en tercer lloc, ser capaços de tornar a creure en aquesta persona i amb les institucions. Però, això sí, posant mesures preventives perquè si passa un fet similar no es pugui ocultar durant tant de temps.

El cas Pujol serà un punt d’inflexió en l’ètica política i en el valor de la transparència en aquest país?
No ho crec. Es demana a les persones que reivindiquen l’ètica política que tinguin una coherència total quan precisament l’ètica i la política s’han de reivindicar contínuament per la condició de fragilitat humana. El cas Pujol és una de les moltes coses que continuaran passant i, per això, continuarem demanant ètica i política. Això no vol dir, però, que no s’hagin de millorar els mecanismes ètics i jurídics per posar cada vegada més dificultats a qui vulgui fer activitats d’aquest tipus.

I el cas Pujol com pot afectar les institucions del país que també treballen la
reflexió entorn dels valors i l’ètica?
L’ètica i els valors no són mai una persona en particular, un nom propi. L’ètica i la política són reflexions que acaben quallant en institucions, institucions promogudes i vivenciades per persones, però que no s’haurien d’identificar amb la personalitat que en un determinat moment les representen. Per tant, institucions, organitzacions, fundacions… que van promoure codis ètics ho hauran de continuar fent malgrat saber que, com a persones que som, en qualsevol moment ens podem equivocar i que algú se’n pot aprofitar. I és que si ara passem a no confiar en ningú, farem més mal del que pròpiament ja s’ha fet.

A Catalunya encara personalitzem massa en grans figures la reflexió entorn dels valors, en comptes d’apropar-nos a aquest tema des d’una vessant més acadèmica?
Sí, però no podem oblidar que els valors són ideals platònics i com a tals estan en un altre món. L’humà no és un sant, els sants estan tots morts! L’humà és un ésser lliure i moltes vegades fa coses sense tenir consciència de la seva perversió. Si confonem una persona tolerant amb el valor de la tolerància, quan aquesta persona faci dos actes en contra d’ella renegarem d’aquesta.

El cas Pujol pot provocar que ara el públic actuï amb més suspicàcia davant segons quines opinions respecte l’ètica o els valors?
No hi hauria d’haver-hi suspicàcia entorn de la reflexió, perquè la reflexió si és bona, és bona. Sí que hi hauria d’haver més intel·ligència per a no confondre la reflexió i l’argumentari ètic amb les pràctiques reals. De fet, quan més incoherents són les pràctiques reals, més necessitats estem de reflexió i, evidentment, de mesures per evitar que aquestes pràctiques siguin imponibles.

Si poséssim un termòmetre, quin nivell de reflexió sobre ètica i valors creu que hi ha en aquest moment a casa nostra respecte altres països?
No crec que ens haguem d’emmirallar amb cap país en concret. A Catalunya s’ha reflexionat molt sobre aquest tema a nivell acadèmic, però no s’ha concretat en accions quotidianes. En aquesta vessant continuem ancorats en les morals històriques i en els costums. Això és reminiscència del nostre passat, quan la moral era única i correcte. En poc temps hi ha hagut un sacseig molt important d’aquestes bases tradicionals morals, s’ha fet una reflexió acadèmica però aquesta encara no acaba de quallar en un àmbit més quotidià.

Per tant, què ens falta? Passar a l’acció?
D’acció n’hi ha però actualment no és massa bo el vincle entre la reflexió i l’acció. En aquest punt ens cal més exigència personal i comunitària. I millorar les legislacions perquè en el nostre país allò que són costums siguin delictes.

Podem creure que un dia, com per exemple passa a França, una revista de filosofia podrà estar a la primera línia dels aparadors dels quioscs d’aquí?
No estem gaire lluny d’aquest escenari perquè darrerament els canvis són vertigionosos. Pot passar si trobem el format i el to adequat. En tot cas, primer cal formar els divulgadors perquè aquests puguin després fer descobrir als lectors que la filosofia no és una cosa entretinguda, sinó també alliberadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *