Ha estat una de les sorpreses d’aquest estiu, una comèdia que s’atreveix a centrar el ‘nucli dur’ del seu guió al voltant de l’autisme. Atypical (Netflix) fa riure sense caure en el gag fàcil, apropa al públic general a l’espectre de l’autisme i dibuixa com pot arribar a ser una realitat familiar quan un dels seus membres és neurològicament atípic.
Com qualsevol producte de ficció que vol mostrar una realitat complexa, Atypical cau en alguna llicència criticable, com l’espectacular habilitat verbal del personatge central, i segur que no complau als més puristes. Tanmateix, i havent col·laborat molt estretament amb una Associació per la inclusió de les persones amb trastorns de l’espectre autista, arribo a la conclusió que darrere de la laxitud per a uns o concessions per a d’altres, hi ha valors interessants que ens fan reflexionar, especialment a tots aquells que som pares d’infants neurotípics: quina relació s’estableix en aquests casos concrets entre els pares i els nens? Què passa quan aquests nens creixen i tenen necessitats d’adults? Com encaixen en un ecosistema familiar atípic els germans o les germanes neurotípics? Com afecta o enforteix la vida de parella el fet de tenir un infant neurològicament atípic? És l’autisme, com a realitat i com terme, un concepte tabú?
Després de cada capítol d’Atypical, tenim la sensació d’haver rigut i somrigut amb una sitcom fresca i ben actuada, però que darrera d’aquesta bona estona ha quedat molt més. És inevitable plantejar-se certs interrogants en primera persona i és inqüestionable que la sèrie apropa el concepte de neurodiversitat al gran públic, amb tota les lògiques imperfeccions que pot comportar una ficció. En aquest sentit, és bo recordar que “Atypical” no és –ni vol ser- un documental, sinó una comèdia amb missatge. – RAFA NAVARRO.
