Himnes nacionals o identitats ressentides

Un equip de científics del New England Complex Systems Institute i de la Universitat de Brandeis ha publicat a la revista Science els resultats obtinguts en un estudi. Han aconseguit identificar un patró global seguit per totes les cultures i ètnies, segons el qual, la violència augmenta quan les fronteres entre grups humans no estan prou ben definides. La importància de les fronteres per a evitar conductes violentes ens pot donar pistes per a prevenir conflictes en estructures com les residències geriàtriques, les disposicions dels malalts en els hospitals, els espais per als nens i joves en les escoles, etcètera. En definitiva, ens dóna claus per a entendre que som éssers socials de classe, i que per a viure i sobreviure necessitem també espais personals i de solitud, ambdós en curós equilibri.

Hem inventat les fronteres, els himnes nacionals, les banderes, les monedes... tot el que convingui per a determinar que acaba un país, un estat, un territori; i que comença altre. Precisament, els himnes nacionals són composicions líriques destinades a l’expressió del sentiment patriòtic. Aquestes obres són homenatges a la pàtria i a l’expressió popular de l’esperit d’un país. En esdeveniments com els campionats de Fórmula 1, les Olimpíades, etcètera, cada país s’identifica amb el seu himne nacional. Per això és tan interessant fer un recorregut per les lletres de diferents himnes nacionals. El més interessant és l’anàlisi del contingut de la lletra. Amb ell, ens endinsem en la cultura del país, encara que per a poder comprendre-la necessitem capbussar-nos en la història d’aquest país en el moment de la composició de l’himne que ho representa. Sovint, per aquesta representativitat, els himnes han estat motiu de debat polític. Molts d’ells han evolucionat o s’han modificat en les seves lletres per petició popular, perquè el país ha evolucionat i els règims actuals ja no promovien les mateixes ideologies.

En definitiva, l’estudi sobre les lletres dels himnes nacionals ens duu a una conclusió: existeix un afany -anònim però intencionat- de traspassar ressentiments d’una generació a una altra. Hi ha un interès en vendre’ns enemics que a nosaltres no ens han fet mai gens; se sostenen ideologies competitives enfront d’ideologies col·laboratives; una voluntat de remoure un esperit de venjança contra qui fa segles va trepitjar unes terres que vam considerar que no eren seves; per tant, un desig de difondre odi intravenós perquè ja no puguem raonar si allò és lícit o no ho és, i sigui per contra una resposta visceral incorporada en nosaltres. Hi ha un afany de valorar el propi país o nació en funció del veí, en comptes de valorar-lo intrínsecament, pel que és en si mateix. Quan la valoració és extrínseca, com en la borsa, els índexs fluctuen constantment: fa mancada mirar al veí per a saber si vam sortir bé en la foto. Quan la valoració és intrínseca no fa mancada saber com ha quedat el veí en la fotografia: tan sols cal mirar-se a un mateix i acceptar el que es té, ja siguin béns naturals, minerals, mediambientals... Fins i tot hi ha decrets reals -com el d’octubre de 1997 a Espanya- que regulen les directives sota les quals han de ser interpretats els himnes, perquè la tradició popular no els vagi a tergiversar i s’acabi cantant lloances al país, sense esperit combatiu.

Marta Burguet és professora en resolució de conflictes i col·laboradora de la Fundació Carta de la Pau