Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Viqui Molins: ‘Ara ja no em sé imaginar sense viure entre pobres’


La seva tasca a favor dels més desfavorits en ple centre de Barcelona li ha valgut el primer premi Valors a tota una trajectòria, atorgat per l’Associació Cultural Valors en el marc dels premis Proteus que edita l’editorial liderada per Miquel Osset.

La seva casa del carrer de la Cera, al barri del Raval de Barcelona, és senzilla i acollidora, com no pot ser d’altra manera en una persona que ha fet de la donació als altres el leiv motiv de la seva vida. Uns dies després d’haver-se-li concedit el guardó, que conserva a la capella de l’immoble, comentem la jugada amb ella a redós d’un humil pessebre.

Com es definiria?
Sóc una teresiana, de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, sempre feliç en la meva tasca educadora, però que, des de fa més de vint anys he rebut la gràcia d’estar a prop dels marginats i exclosos de la societat, els estimats de Jesús. Vivint al seu costat se m’ha eixamplat el cor i se m’ha omplert de noms.

Quan neix la seva vocació de servei?
Comença des de ben jove, però es fa realitat quan tinc uns cinquanta anys. Des de molt petita, vivint en una família benestant, on l’educació i la formació eren els elements més importants, els meus nou germans i jo vam aprendre a “compartir” i a estimar els pobres i desafavorits: Cottolengo, Verdum, una escola nocturna per a les minyones de la Rambla de Catalunya… van ser els meus primers assajos abans de entrar a la Companyia de Santa Teresa.

Després va fer classes de literatura i, de cop,…
A la dècada del vuitanta, vaig fer uns viatges, com a delegada de Joventut de la meva Congregació, a Amèrica Llatina i a Àfrica, que van ser un autèntic revulsiu. Sobretot el que vaig veure a Nicaragua em va portar a un discerniment molt seriós; Déu em feia una crida molt concreta i ho vaig exposar als meus superiors. Però com que no podia anar-me’n al Tercer Món, per qüestions pràctiques, ja que era directora d’una editorial, vaig demanar dedicar-me al Quart Món, aleshores força desconegut per mi.

Eren moment socialment complicats…
Sí, començava la SIDA. Em vaig posar en contacte amb Sor Genoveva, amb la qual vam compartir de seguida un esperit i una il·lusió de viure al costat dels desafavorits… Ella em va donar veritables lliçons de tendresa, mentre un jesuïta, Jordi Ginestà, amb el que vaig començar a conèixer el Raval, visitant famílies i pisos que jo realment mai hagués pogut imaginar, em va ensenyar a canviar el xip de les apreciacions respecte de la vida i costums dels marginats. A tots dos els dec molt en el meu itinerari. Amb tots el “permisos” dels meus superiors, dedicava els matins a l’Editorial, i les tardes i els diumenges al Raval i a les presons. Va ser quan em vaig jubilar quan vaig poder-m’hi dedicar de ple.

Però si vostè no s’ha jubilat mai!
Sí [riu]. De fet, el pas més important i desitjat va ser poder traslladar-me a viure amb tres germanes més de la meva congregació, fa setze anys, en aquest pis del Raval, on ho compartim tot: pregària, convivència, comunicació, il·lusió, carisma i, sobretot, estimació, vivint aquesta tasca meravellosa entre els pobres. Ara no sé viure sense ells: els nens de Cintra, els homes i dones de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, el meu compromís amb Itaca –un pis d’acollida–, els homes de les presons, les famílies del barri, la gent del carrer amb la que em trobo cada dia, els veïns, els religiosos del barri, els amics de la Comunitat parroquial, etc. I no deixo de repetir-me que tot ha estat gràcia, un veritable regal de Déu. Quan vaig complir els cinquanta anys de vida religiosa, vaig afegir un quart vot: viure entre els pobres la resta de la meva vida. Aquesta és la meva trajectòria. I la meva felicitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *