Proposta

Aquest és un lloc bonic per viure?

Durant la Nit de Cap d’Any del 2015, van tenir lloc a Alemanya múltiples casos d’agressions sexuals, robatoris i com a mínim dues violacions, la majoria de les quals al centre de Colònia. De seguida aquests fets van relacionar-se amb els refugiats que setmanes abans havien arribat a la ciutat. Un rumor difícil d’aturar. Un any més tard, i malgrat s’havia demostrat la seva innocència, diversos refugiats van ser novament detinguts de forma preventiva hores abans de les festes del 31 de desembre.

El dramaturg Josep Maria Miró, conegut per obres com El principi d’Arquímedes, explica que aquests fets reals han estat la base d’inspiració per construir Temps salvatge, obra que acaba d’estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), sota la direcció de Xavier Albertí. En aquest cas, però, el relat passa en una tranquil·la urbanització fronterera, ubicada molt a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular. La comunitat està a punt de celebrar una festa i l’aparició d’unes pintades amenaçadores trenca la convivència. Aleshores, la por s’apodera dels habitants.

Amb aquest text, Miró enfronta l’espectador amb una de les principals fragilitats de la societat actual: la por vers l’estranger, al desconegut. I, des d’aquest punt de partida, obre una caixa de pandora de preguntes i reflexions. Realment de què tenim por? Davant una amenaça, fins a quin punt tenim dret a defensar-nos? Quin paper juguen els prejudicis i els rumors en la propagació de la por? Qui atia aquesta por? Hi ha interessos darrera la por? I el dilema sempre és com gestionem aquesta por, segurament legítima, però perjudicial per a la convivència. Què és d’una societat que ja no sap distingir entre la bondat i l’amenaça? Es pregunta un dels personatges de l’obra.

Miró afirma que no dóna respostes, només aixeca preguntes; però sí que ho fa. La Raquel, directora de l’Institut d’aquesta urbanització, exclama: “Què es pot construir si no hi ha confiança!”. Un valor indispensable en la recepta de la convivència. I l’Ivana, una polèmica adolescent nouvinguda a la comunitat, al llarg de l’obra es qüestiona: “Aquest és un lloc bonic per viure?”. I Miró respon quan se li fa aquesta mateixa pregunta: “Sovint pensem que els llocs bonics per viure els ocupem o els comprem, però els llocs bonics per viure els hem de construir”. Un edifici que demana fonaments ferms perquè les esquerdes mal tapades sempre tornen a sortir. En aquest sentit, ‘Temps salvatges’ és una crida a la necessitat de trobar instruments ètics per tornar a teixir lligams de convivència.

Escenografia i actors
Intel·ligentment el dramaturg no situa aquesta història a cap ciutat concreta, podria ser qualsevol localitat del món occidental. I, gràcies a una impressionant i polivalent escenografia, l’espectador bascula constantment entre l’entorn comunitari i l’espai privat de cada personatge. Dues dimensions interrelacionades. Les pors externes fan florir les internes, silenciades mentre ens encaparrem a protegir-nos d’un suposat enemic exterior. “Vam tenir la sensació que havien agredit les nostres parets però, en realitat, van traspuar què hi ha de debò dins les nostres cases”, afirma un dels personatges.

El text de Miró adquireix més força encara gràcies a les interpretacions d’un equip d’actors que fa un treball grupal excel·lent: Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares i Malcolm McCarthy. L’obra d’aquest autor ha estat qualificada de polèmica perquè s’inspira en la realitat i suscita debat. Doncs llarga vida a aquest teatre! Miró no us deixarà mai indiferents. Segur que entrem en un període de temps salvatge, però, si no en parlem, mai deixarà de ser-ho. – MARIA COLL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *