Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Antoni Puigverd: ‘La gent té la sensació que pot refer la història’


Antoni Puigverd ens rep a casa seva, a la part nova de Girona. El moment polític és convuls i a ell –i uns quants més– els toca interpretar fets, paraules, decisions que ningú pensava que arribessin mai. Que se succeeixen a una velocitat vertiginosa. Afirma estar confús amb el que està passant, però un té la sensació que a partir d’expressar-se, Puigverd troba pistes per endreçar mentalment la situació.

Quins valors s’estan removent, en tot aquest procés que estem vivint?
És molt difícil d’aclarir-se per damunt de les vibracions emocionals del moment. N’hi ha diverses, però jo destacaria bàsicament l’entusiasme. Tot un seguit de gent creu que aquesta és la gran ocasió històrica de fer un salt, d’arribar a la independència o la plenitud nacional catalana, que diu el president Mas. Hi ha molta gent que diu “prou” de la relació amb Espanya. Ho diu en positiu: podem construir una societat millor, cosa que en aquest temps de crisi és una novetat. Una part important de la societat catalana té la certesa optimista, la il·lusió que pot reconstruir la història.
També hi ha el revers d’aquesta moneda; tota la gent que a Catalunya això ho viu com un trauma, que és el discurs que fa Sánchez Camacho, del PP, i també Chacón: això trencarà la societat, establirà barreres sentimentals i personals… I això en certa manera passarà, no en tinc dubte, però és imprescindible tenir en compte que molta de la gent que ara ho denuncia ha treballat per la ruptura. L’hostilitat contra la normalització democràtica del català n’és la prova més coent. O l’estrangulament de les infraestructures. O la presentació de la catalanitat com una anomalia… Hi ha un sector de la nostra societat que té vincles de caràcter personal, familiar, cultural, lingüístic, amb Espanya, i es trobarà obligat a triar una cosa que no volia triar. Molts d’ells ho perceben com un trauma. De la mateixa manera que en el sector  catalanista molts han viscut com un trauma la impossibilitat de triar.

Quin seria el tercer sector en el qual imagino que vostè s’inclou?
Sí, som gent que durant anys ha treballat per ajuntar, per trenar, per construir, per incloure; que hem tingut la voluntat de la concòrdia; que hem tingut l’afany de reconèixer al màxim la catalanitat però sense que això impliqués processos traumàtics.  Hem quedat fora de joc. No ve d’ara, això, eh? Ve del juliol del 2010 i la sentència del Tribunal Constitucional. Aquell dia, sortint de la manifestació vaig escriure que era un dels dies més tristos de la meva vida. La sentència deia: o submissió o ruptura i engegava en orris l’afany i els esforços dels integradors. Dels integradors en la diversitat. Era la confirmació jurídica que Espanya confon igualtat amb uniformitat i que no vol donar espai vital a la singularitat catalana. Això és així perquè a Espanya, ni als mèdia ni a la política, hi ha ni autocrítica ni qüestionament de la uniformitat. Diuen que Catalunya és uniforme, quan entre nosaltres ens discutim molt. No es discuteixen ells, gens, sobre la visió nacional. Ni han interioritzat el valor de la culpa pels segles de persecució cultural.

Un dels valors que es posa en dubte és el del pacte, molt vinculat a la tradició catalana. Estem en un canvi de paradigma?
És un canvi total. El pactisme ve de Vicens Vives i se’n fa una mística perquè Pujol hi contribueix molt però també l’esquerra catalana. Un cert possibilisme, una recerca de solucions que no confrontin com als anys 30. Hi ha encara els ponts de diàleg d’Espriu… És una tradició que s’hauria de veure què té de fonamentat i què de tàctic. Però hi és. Ara ho estem trencant. I aquest trencament va relacionat amb la desaparició del partit o dels partits (PSC i abans PSUC) que feien de “ròtula” –per ajuntar dos elements diferents- i d’airbag –per evitar el xoc entre dues comunitats-. Cauen les ròtules i queda el nacionalisme, com a element dominant en el catalanisme. Un nacionalisme independentista. Aquest corrent que ha canviat d’accent, aquest nou catalanisme hi és; i sembla fort. Però serà prou fort per prescindir de les ròtules? Ho sabrem aviat. El que és evident és que anem cap a una incerta ruptura, amb els deures que havia de fer el PSC encara per fer. En aquest sentit, jo he viscut una petita polèmica entorn del concepte white trash, aquells blancs dels EUA amb els problemes de marginalitat: sense estudis, cultura ni feina, amb tendència a l’exclusió. El món castellanoparlant menys permeable a la catalanitat respon al white trash. Algú diu que no tenen capacitat d’organització, que no cal fer-hi esment. Jo en canvi, a més de creure que són tan catalans com jo, crec que no poden quedar al marge de la política. De moment hi són, a fora. Però algú els articularà.
(…)

Entrevista sencera al número 97 de la revista. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *