Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Antoni Puigverd: “La discreció ja no és una virtut sinó una forma de vida”

Queralt Flotats/Maria Coll

Antoni Puigverd

Antoni Puigverd

Antoni Puigverd (La Bisbal, 1954) és conegut sobretot com a articulista d’opinió i autor de cròniques d’actualitat. Es va foguejar a ‘El Punt’ als anys vuitanta, va passar per ‘El País’ a la dècada següent i des de 2003 és una firma recurrent a ‘La Vanguardia’. Protagonitza una de les primeres entrevistes de l’any del ‘Valors a l’Alça’, el programa que Valors fa a Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local.

El títol del llibre ens aboca irremeiablement a la pel·lícula de Hitchcook, però en aquest cas, per què discreta?
En el llibre hi ha un elogi inicial de la discreció, no entesa com era abans, com una virtut sinó com una manera de viure. Jo entenc que en el món actual el més normal és fer l’striptease; despullar-se completament i ensenyar-se del tot. Això ho veiem sobretot en les noves tecnologies de la comunicació, amb xarxes com Twitter, Facebook o Instagram: tothom penja la seva vida personal, els seus viatges, els seus pensaments, el seu cos… s’exhibeix. Jo més aviat tinc una posició una mica diferent: el valor de la discreció, amagar-se, ensenyar-se només una part i a la vegada no posar tan l’ull en la vida dels altres com fem avui en dia. És una posició de situar-se en el món que no vol dir amagar-se del món però si situar-se en una posició una mica distant, a fi efecte que el món no t’abassegui a tu ni que estiguis obligat a fer teatre tot el dia. En el llibre es fa una reivindicació d’aquesta posició personal però no és una posició moral.

Seixanta anys és una bona edat per començar a fer balanç?
Sí, si no ho fas als seixanta anys, no sé si ho faràs mai, ja. El llibre és la voluntat d’explicar les diferències de vida que jo he conegut. Fa 55 anys o 50 jo vaig conèixer un món que ha desaparegut completament, la manera de viure del món antic, el món que hi havia hagut sempre: una vida molt quieta, molt ordenada, immòbil, on el pas del temps i les estacions ho marcaven tot. El temps era un cicle natural que s’anava repetint sempre, de manera ordenada i sistemàtica. Res no canviava mai. En el món actual tot és moviment i canvi constant i ha desaparegut la idea que la vida és un camí: ara és una constant explosió de vivències que no tenen mai relació amb les anteriors ni amb les posteriors. És com una constant pirotècnica vital.

És un llibre que parla d’enyorança d’un món que potser li agradava més que aquest on viu ara?
En certa manera sí. Davant el desconcert que em produeix el món actual i algunes crítiques que faig a la manera de viure que tenim, sobretot al fet que la vida s’ha convertit en una constant representació teatral i per tant que no hi ha res d’autèntic… a vegades, efectivament, tens tendència a enyorar aquella vida tan sòlida, de principis tan clars, de vivències tan autèntiques… però de seguida em corregeixo, perquè l’actitud de tornar al món antic és enganyosa, igual que la que només sap valorar la vida d’avui. Utilitzo el passat com a retrovisor. Sí que he de dir que em sorprèn del món actual la incapacitat de dialogar amb la tradició. És un món on hem decidit que tot allò últim és bo –“cultura kleenex”– i per tant en aquest presentisme absolut neguem tot el bagatge, l’herència de la tradició. Jo seria més partidari de mantenir una relació –com passa a altres països– més diàlectica entre passat i present per dissenyar millor el futur.

Quins valors destacaria del món antic?
L’autenticitat, la vivència autèntica, i sobretot el compromís i la lleialtat. La lleialtat és clau per construir alguna cosa important a la vida, tan socialment com personal. A la parella, per exemple, on el concepte lleialtat no es considera necessari perquè allò que prima a la nostra so-cietat és la realització de l’individu. Dit lingüísticament, podríem dir que a dia d’avui el subjecte és més important que la frase. Jo crec que és més interessant la frase; que, això sí, necessita del subjecte. El fet que el subjecte és mengi els verbs i els seus complements, no ens porta enlloc més que a l’afirmació del jo.

La cultura ens pot ajudar d’alguna manera en la recerca o recuperació d’aquests valors?
El llibre no recomana res. És una construcció del meu pensament i la meva manera de veure el món, sense cap voluntat de donar lliçons a ningú. El que sí que crec que és important és construir-te la teva pròpia mirada sobre el món. Des d’aquest punt de vista sí que m’ha estat molt útil el contacte amb la cultura i preguntar-me el perquè de les coses. Des de perquè m’atrau una música o una dona fins a mirar d’entendre el món i d’entendre’l de forma més analítica que no pas instintiva, que és com ho acostumem a fer ara, gràcies també a l’efecte dels mitjans de comunicació, que contribuïm molt a generar emocions i no gaires reflexions.

Sabem valorar el paisatge que ens envolta, que surt molt destacat en el llibre?
És cert que hi ha un cert retorn a la mirada de la natura, perquè la societat actual ha pres consciència de què la natura està en perill. I això ha fet revalorar l’interès per la natura. Però aquest interès que tenim tots per la natura i que ens fa estar-hi molt en contacte i protegir-la, és compatible amb aquesta altra manera de viure en què ho volem tot: volem mirar el paisatge, però també l’última pel·lícula que han fet i consultar constantment les xarxes socials per saber-ho tot de tots els altres… hi ha tantes coses que volem fer, que això ens impedeix contemplar. Valorem molt la natura però fem poca contemplació. Sóc partidari de la vida lenta, de contemplar la natura, de deixar-te contemplar per ella, i de deixar-te dominar per ella. Confondre’s amb la natura, com feien els poetes romàntics. No és només una idealització o una pena per la natura, que també, sinó un afany de contemplació, que et fa tenir un cert equilibri intern i personal.

En aquest llibre has mirat cap al passat. Però si mira cap al futur, què hi veu?
Tinc un cert temor al fet que les persones acabin sense una construcció feta i que siguem només “estímuls-resposta”, autòmates, que ens van encenent i apagant a dintre nostre. Davant d’això potser tinc una actitud melancòlica, dient que potser altres maneres de viure serien millors. Jo el que intento és construir-me un espai propi de llibertat individual perquè ja que tant ens agrada la llibertat, aquest valor vol dir tenir la capacitat d’encendre’t i apagar-te quan tu vols i no quan vol i creu necessari el que t’estimula externament. Que acostuma, a més a més, a buscar-hi algun negoci.

Si voleu llegir la revista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *