Articles

Anna Sallés: “El control de les masses avui és molt preocupant”

Anna Sallés, fotografia al seu domicili de Vallvidrera. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Anna Sallés, fotografia al seu domicili de Vallvidrera. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Conversem amb la historiadora Anna Sallés a la casa que té a Vallvidrera, poble que pot lluir una de les millors vistes de Barcelona. Una casa plena de records i de llibres. No podia de ser cap altra manera si s’hi concentra tota una vida conjunta entre una historiadora, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i una de les grans expertes en Revolució Russa de casa nostra, i un reconegut escriptor, Manuel Vázquez Montalbán.

Filla de l’exili, Sallés va néixer a França un any després d’acabar la Guerra Civil espanyola. Durant la seva joventut, i ja a Barcelona, Sallés va militar de forma clandestina al PSUC. A la universitat va conèixer qui seria el seu marit, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. El desembre de 1961 es van casar i el 1962 tots dos van ser condemnats a presó, en el seu cas sis mesos, per haver participat en una vaga en suport als miners d’Astúries.

Ha escrit diversos llibres com ‘Conèixer la història de Catalunya. La República i la Guerra Civil’ (Editorial Vicens Vives); ‘Marx i Engels’ (Editorial Tres i Quatre); i ‘Quan Catalunya era d’esquerra’ (Edicions 62) i ha publicat articles a desenes de revistes especialitzades. I, els darrers anys, ha estat col·laboradora habitual de tertúlies d’actualitat en alguns programes de televisió. 

El Maig del 68, del qual ara en celebrem cinquanta anys, l’hem de considerar una revolució?
Si entenem el concepte de revolució com tradicionalment s’ha fet –moviment que transforma sistemes polítics i sistemes socials–, el Maig del 68 no és una revolució. Ara bé, si analitzem com el Maig del 68 va incidir en els costums de l’època, en les relacions familiars, en l’alliberament de la dona… personalment crec que sí, que podem parlar de revolució i d’una revolució molt important des d’aquesta perspectiva. Ara bé, certament, el Maig del 68 no va canviar el sistema polític de França ni d’Europa.

Si no és una revolució, històricament parlant, per què és important el Maig del 68?
Per entendre el moment cal distingir molt bé què passava a Europa i què passava aquí, on encara vivíem en ple franquisme. D’entrada cal deixar clar que no tothom va ser al Maig del 68. Per exemple, jo no vaig anar a París perquè aleshores tenir passaport o no era una concessió amable del govern i jo no en tenia. Aquells dies, els fets que succeïen a França aquí generaven molt debat i discussió. Concretament entre els grups que estàvem situats a l’esquerra, que érem militants del PSUC o dels socialistes, vam debatre molt sobre el paper de l’esquerra i el del Partit Comunista a França a partir de 1945, perquè aleshores semblava que havia nascut a l’esquerra del Partit Comunista Francès (PCF) una alternativa realment revolucionària. En aquell moment jo treballava a l’editorial Planeta, a l’Enciclopèdia Larousse, amb molts amics i coneguts –amb alguns d’ells, com Borja de Riquer, Josep Fontana, Ramon Alquézar o Josep Termes, després vam anar a treballar a l’Autònoma– i recordo els debats i discussions que teníem, ja que alguns estaven més lligats al PSUC i altres ja érem més crítics. En conclusió, d’una forma o altra, més enllà dels costums, el debat polític-ideològic del Maig del 68 aquí també va incidir.

Creu que tenim un concepte massa tancat del concepte ‘revolució’?
Des de la perspectiva històrica sempre s’ha entès la revolució com una mobilització general que trenca amb els sistemes polítics tradicionals. La revolució per antonomàsia és la Revolució Francesa, però a França també s’han produït altres revolucions. Per exemple, hi ha la revolució de 1848 o la revolució de la Comuna de 1871. I, evidentment, la Revolució Russa de 1917, que trenca tota una relació de forces socials, econòmiques i polítiques i dona pas a un sistema alternatiu al capitalisme. Si després el resultat de la revolució ha anat per viaranys molt discutibles, ja és una altra història.

Per tant, aquesta definició del concepte de revolució, un segle més tard, encara ens és útil?
Si no és aquest, que hauríem d’entendre per revolució a Europa en aquests moments? Les revolucions les han de fer forces socials que després, a través d’un programa, tinguin una traducció política. Però en aquest moment, a Europa, quines forces socials hi ha que puguin provocar un canvi revolucionari? Jo no les veig! D’altra banda, en aquest moment els instruments de control de la societat són molt importants, quasi més que en el 1917. Aleshores s’arribava a les masses a través de la premsa escrita, però realment a la Rússia d’inicis de segle qui era capaç de llegir? En canvi ara, el control de les masses és extremament preocupant. En un moment, l’opinió pública es pot modificar i moure cap un sentit o cap a un altre a través de la televisió i les xarxes socials.

M’està dient que en el segle XXI, quan tenim més eines per organitzar una revolució, quan gaudim de més llibertats i quan pràcticament el cent per cent de la població està alfabetitzada, la revolució és més difícil?
Sí. Però que entenem per llibertat? És cert que des del punt de vista de les relacions personals tenim més llibertat –ara la dona ja no necessita el permís del marit per obrir un compte bancari– i també tenim llibertat de moviment. Ara, per exemple des del punt de vista dels ens que controlen el sistema polític: Com vigilem les grans corporacions internacional? Quina independència real hi ha entre els governs i els interessos econòmics? Fins a quin punt els governs estan al servei d’aquests grans interessos econòmics? Per tant, en la mesura que els ens polítics estan supeditats a les grans empreses difícilment es pot produir una revolució, perquè tenen instruments de control de la societat. Per exemple, el PP ha guanyat eleccions generant por a la societat: compte que us quedareu sense pensions, atenció que algunes garanties socials poden desaparèixer… I l’instrument de la por sempre està al servei dels grans interessos.

En resum, vol dir que avui el control de la població és més subliminal, no és tan evident com ara fa un segle….
Sí, està maquillat. Per exemple, avui tenim accés a moltes televisions i això ens dona sensació de llibertat. Però de quina cadena forma part cada televisió? De qui són propietat aquestes cadenes? Qui atorga els permisos d’emissió a les cadenes privades? Són els governs!

Ara hi ha més possibilitat de petites revolucions que de grans revolucions?
En aquest moment veig molt difícil que aquí es faci una revolució. En tot cas, en aquest moment, a Europa, estem vivint una revolució conservadora, encara que això pugui semblar un oxímoron. Es va produir la revolució conservadora de Margaret Thatcher, continuada per Tony Blair. I ara a Hongria i Polònia s’ha fet un pas enrere en la història. Actualment, la revolució, concebuda en els seus termes tradicionals, només pot venir d’Amèrica Llatina o d’Àfrica, països que no han viscut processos d’assentament i penetració del capitalisme. Encara que a Amèrica Llatina, després dels fracassos de Veneçuela i de l’evolució d’Equador, també hi ha hagut un cert retrocés. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *