Articles

Álvaro Duque: “A Colòmbia hi ha qui té més por de la pau que de mantenir la guerra”

A Colòmbia, país en conflicte des fa mes de cinquanta anys amb 6,5 milions de víctimes, s’hi ha celebrat la darrera setmana la segona edició del congrés ‘Edificar la Pau’ promogut per la Carta de la Pau a l’ONU, una iniciativa sorgida a Barcelona, i en col·laboració amb la Universitat de la Salle del país sud-americà. Un congrés que aplega cinquanta experts i que observa la pau des de diferents punts de vista, el de gènere, el de l’educació o el dels mitjans de comunicació. Alvaro Duque, periodista, expert en comunicació política, professor de la Universitat de Rosario i col·laborador de la revista ‘Semana’, que ha participat en el II Congrés Edificar la Pau organitzat per la Carta de la Pau. 

Fa mesos que tenen lloc a L’Havana les negociacions amb la guerrilla de les FARC. Quines esperances hi ha dipositades?
Com que no són les primeres negociacions que s’intenten amb les FARC, hi ha molta desconfiança per part dela ciutadania. Itambé perquè quan una part de les FARC, en una anterior negociació política, va decidir deixar les armes i entrar en política, va ser assassinada. S’està intentant superar aquesta desconfiança per part del govern, de les ONG, de la ciutadania… i això en sí ja és part del procés. Ja fa dos anys que duren les negociacions però la ciutadania no s’acaba decreure queles FARC s’hi estiguin involucrant directament.

En altres països d’Amèrica Llatina on ha existit violència guerrillera, aquesta ha pogut ser superada. Per què costa tant a Colòmbia?
Abans que res, estem en un temps diferent al de quan es van portar a termes les negociacions de pau en altres països. En segon lloc cal tenir encompte queon s’han pogut solucionar aquestes realitats és a països de Centreamèrica, molt més petits geogràficament. També cal tenir encompte que, de diverses maneres, ha quedat confirmat que les FARC participen del negoci del narcotràfic. I en quart lloc, que es diu poc, la colombiana és una societat molt tancada, conservadora, que potser no està gaire disposada a cedir coses en el marc d’uns acords que han de permetre la integració dels set mil guerrillers de les FARC.

Vol dir que segons com la societat colombiana està acostumada a la guerra i que ara els fa més por la pau?
Si, em sembla que sí. I això en tots dos bàndols: també hi ha parts de les FARC que pensen això, especialment aquelles branques vinculades al negoci del narcotràfic. I per part de l’exèrcit, que té 550.000 efectius, cal pensar que hi ha molta gent que hi té un sou segur… són desincentius clars. També hi ha empreses privades de seguretat que han convertit la inseguretat en el seu negoci. De tots costats hi ha grups molt importants pensant que els convé millor que la cosa es quedi com està ara.

Colòmbia té moltes organitzacions civils que treballen per la pau. El seu treball ha resultat exitós?
Aquestes entitats precisament estan treballant molt fort perquè la gent interioritzi aquesta necessitat d’arribar a un acord de pau. Però també estan impulsant la idea que no hi ha una sola violència a Colòmbia sinó diverses i que, de fet, la de les FARC potser ni tan sols és la més important. Hi ha molta violència en clau d’homicidis, una violència fins i tot simbòlica en els processos educatius… que s’arribés a un acord en el tema de les FARC seria tan sols un inici d’un seguit de processos de reconciliació que hi ha d’haver al país. La pau no és una cosa que se signi a L’Havana i ja està; l’endemà no ens haurem reconciliat tots plegats, no; és una qüestió molt més complexa.

Aquest final de setembre hem vist, precisament a les negociacions de pau de L’Havana, que la guerrilla demanava perdó a les víctimes. Quant important és aquest fet?
Doncs importantíssim perquè era quelcom que la gent demanava de feia temps. És un primer pas molt important de cara a la reconciliació.

Per quin camí ha de passar la reparació de totes les víctimes que ha generat el conflicte?
Per començar cal que hi hagi tota una sèrie de recursos per a entregar a les víctimes d’aquesta violència i un marc normatiu que les protegeixi, que està força avançat. No només amb diners sinó de restitució de terres, per exemple. També, en aquest sentit, que hi hagi una millor distribució de les zones agrícoles al nostre país. I, més de fons,que ja ésla feina que estan fent també les organitzacions civils, anar creant una cultura per la qual els conflictes, que són connaturals a qualsevol societat, no es resolguin de forma violenta. Això requereix una feina a les escoles; és un procés llarg però que cal començar ja.

Si el conflicte es resol, set mil persones tornaran a casa i s’hauran de reinsertar a la societat. Com s’aborda, aquesta problemàtica?
Aquest aspecte també l’estan treballant les organitzacions civils i també el govern, per tal que aquestes persones estiguin acollides, atenent a totel quesignifica la reconciliació.

La democràcia colombiana està preparada per acollir aquest procés?
S’està preparant. Potser no prou, però s’està preparant. S’ha creat un marc normatiu perquè els exguerrillers que no hagin comès crims de lesa humanitat puguin entrar en política. També cal veure quins incentius es donen a aquests grups per tal que acceptin deixar la preponderància –almenys simbòlica- que et dóna tenir armes i en canvi acceptin esdevenir una minoria en el Congrés, on les forces d’esquerres no representen més del 15 per cent dels escons.

És possible construir un escenari de pau sense que hi hagi justícia social a Colòmbia?
No, efectivament sense justícia social no hi podrà haver una pau veritable a Colòmbia. Però també deixa’m que digui que les FARC no són ningú per parlar de justícia social, perquè en els territoris que ocupen han pres una sèrie de mesures molt allunyades d’aquest concepte. No en tenen, doncs, la propietat exclusiva, d’aquest terme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *