Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Albert Sáez, sobre l’1O: “Els catalans haurem d’aprendre a conviure amb el conflicte i a parlar-ne”

Joan Salicrú


Analitzar, interpretar i contextualitzar són tres verbs que agraden a aquest periodista de Sitges que ha fet quasi tots els papers de l’auca en el món de la comunicació, en el camp públic, en el privat i també a l’acadèmia. Aquests dies fer-ho resulta més difícil que mai; els fets se succeeixen de forma endimoniada. Quan acabem la conversa a la redacció de ‘El Periódico’, la meitat del cessat govern de la Catalunya és camí de la presó.

Fins a quin punt creu que són profundes les ferides generades per l’1 d’octubre?
Soc bastant contrari a aquesta idea d’això que s’ha anomenat El Procés –per mi una paraula horrorosa– hagi fracturat la societat catalana. Hi ha hagut un debat polític molt polaritzat en una societat que està acostumada als grans consensos. Hauríem de veure sobre què, exactament, però en alguns aspectes d’aquest assumpte no hi ha un ampli consens. De totes maneres, aquesta punta de dramatisme entenc que la visqui una part molt substancial de la societat que no té en aquest assumpte uns referents clars als quals agafar-se. És a dir, crec que la incomoditat ve per aquí. Els que estan claríssimament a favor de la independència no tenen problemes per dir el que pensen i els que hi estan en contra, tampoc. Els que tenen dificultats són els que no volen que aquest debat sigui binari i sobretot els que no tenen a la política institucional una referència clara en relació a la seva posició. Quan aquesta referència l’ha tingut Ada Colau, el debat és molt més serè.

Vostè és doctor en Periodisme i especialista en Comunicació de Masses. Com hauríem de qualificar amb rigor aquesta incomoditat d’una part de la societat catalana per expressar-se? Hi ha qui parla d’”espiral del silenci” però intueixo que vostè no va per aquí.
Parlar d’espiral del silenci és totalment desafortunat i és no haver llegit el que diu Noelle-Newman, que en realitat es pregunta per què les enquestes són incapaces de recollir l’autèntic comportament electoral de la gent. És un tema demoscòpic, no té res a veure amb el que passa ara i aquí.

Doncs com qualificaria la incomoditat?
Com una greu mancança del sistema polític. El que li falla, a aquest grup de persones, són unes forces polítiques que siguin capaces de defensar la unitat d’Espanya construïda sobre l’acord i no sobre la imposició. Això no existeix. No hi ha ningú que surti aquí i aixequi la bandera política del “jo vull ser lliurement espanyol”. La referència política que hi ha és “això està prohibit”, “és impossible”, “no s’ha de discutir”. Són anti-independentistes, vaja. En canvi què ens diuen les enquestes? Que la gent que viu a Catalunya diu: “Això ho hem de resoldre en una votació”. En canvi, l’opinió pública espanyola encara no està majoritàriament en aquesta línia, tot i que les enquestes detecten a Espanya cada cop més gent partidària de què es faci un referèndum a Catalunya.

Tornem a les ferides de l’1 d’octubre.
No sé si parlaria de “ferides”, però que deixarà una empremta… segur. Formarà part de l’status quo. Sigui com sigui, qui va ordenar l’actuació policial en cap moment va prendre consciència del que feia. Lluís Duch distingeix entre les vivències i les experiències. Per moltíssima gent, les trompades de la policia van ser una vivència, no una experiència explicada per la televisió. I la por viscuda tot el dia en els col·legis per por que vingués la policia és una vivència, no una experiència. Aleshores això conformarà l’actitud política d’aquesta gent durant dècades. És una gent pràcticament irrecuperable perquè li expliquin que “una altra Espanya és possible”; han tingut una experiència traumàtica.

I quedarà també en el conjunt de la societat catalana, no només en ells, és clar.
Clar, perquè aquests irradien. Jo tinc amics, no independentistes i contraris al referèndum tal com estava plantejat, que van anar a defensar col·legis. No només gent que va anar a votar sinó gent que va anar a defensar els col·legis!

Es pot dir que provoca una ferida moral a Catalunya respecte l’Estat espanyol?
Bé, deixa coses fora del debat. És el mateix que va passar –tampoc se’n van adonar– quan va haver-hi la sentència de l’Estatut, el 2010. Més enllà de si tocava moltes coses o poques, de si la gent és conscient de les coses que tocava, de si les coses que tocava eren importants o no…. hi ha una cosa fonamental. “Jo he anat a votar i a mi m’han esmenat el meu vot”. Això genera una energia que queda, perquè no és “una cosa que m’han explicat”… Trenca la idea del temps del president Maragall de “si seguim els procediments, arribarem a un pacte i si arribem a un pacte, el compliran”. Aquest pacte no es va complir compleix… per molt o per poc, però no es va complir. I a més se’n va fer ostentació…

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *