Valors en temps de crisi
No molestaré al lector
amb la descripció minuciosa de la crisi múltiple que estem vivint.
Un símbol d'aquesta
crisi estructural la tenim en
Ho vam experimentar en
la cerimònia de la inauguració dels Jocs. Tot previst i mil·limetrat fins a
l'extrem, I quan hom volia trobar en la cançó de la nena una tendresa gratuïta
que compensés en part la predeterminació del programa, fins i tot aquest detall
estava calculat i manipulat, perquè no
era la nena vestida de vermell la que cantava, sinó la que havia estat
prèviament gravada en playback, però
que -segons els comissaris- no tenia la gràcia suficient per a donar una bona
imatge. I van crear una imatge aparent!
No s'hi val però
distreure'ns amb històries xineses, quan
tenim a Europa un reguitzell de contravalors amb denominació d'origen:
l'individualisme egoista, amb la manca de solidaritat; el materialisme que vol
els diners i el benestar propis, i que nega tota espiritualitat; (fa poc un
xicot jove, segurament tip d'aquest negativisme, deia que ell era "ateu,
però espiritualista!"); el no tenir en compte les persones, actitud que va
des del poc respecte i la manipulació de la persona fins al nul valor atorgat a la vida humana.
Vista la magnitud de la
crisi, política, econòmica i ètica del nostre món ¿quines característiques
hauran de tenir els valors personals que ens aguantin per traspassar amb bons
resultats la turbulència múltiple? Ben entès que voldria parlar aquí per a persones d' opcions polítiques, ètiques i religioses
diverses.
Un valor que penetri
tota la persona és la primera qualitat que se m'acudeix. No pas un valor de
detall sinó de fonament, substantiu, capaç de vertebrar la persona, tot donant-li fesomia pròpia. ¿I en
concret? Podria ser el no viure tancat,
sinó amb els altres i pels altres.
Aquesta actitud positiva
de viure tenint en compte l'altre i els altres,
és la cara oposada a l'egoisme. Però no amago pas la meva condició
cristiana i per això assenyalaré un lloc on trobaré el fonament d'aquesta
actitud: l'evangeli de Lluc, en
l'episodi del fill pròdig, explica que el pare li diu a l'altre fill:
"Fill: tu sempre ets amb mi (convivència),
i tot el que és meu és teu (autodonació)". Aquí tenim la
convivència estable i l'actitud de compartir:
amb els altres i pels altres. És
l'actitud d'amor pròpia de Déu, el Pare!
Tornem a donar voltes al
valor fonamental de viure amb els altres i pels altres. És -podríem dir-ne- un
valor "penja-robes". Una sèrie de valors emparentats amb aquest eix vertebrador
fan una mena d'acord musical ple de bellesa en el qual hi distingim les
següents notes: el saber escoltar; la generositat; l'assolir actituds d'empatia
per a fer-se càrrec de la situació dels altres tot fent-els-hi un lloc entre
nosaltres; el sentit de pau i de pacificació;
la honradesa i el respecte,
l'educació per a conviure i compartir
(bàsic si volem mantenir un mínim familiar estable); la senzillesa que abaixa les barreres i no
crea divisions ni susceptibilitats; la compassió, que practiquen no només
els budistes, sinó tots aquells que creuen necessària la
gratuïtat en la vida personal i en la vida social...
Al nostre estimat país
mediterrani, que és Catalunya, que valora i sap
cantar l'amor, diria que li
cal un valor compartit entre tots, l'autodonació: el viure amb els altres i pels altres. Cadascú podrà
expressar aquest valor segons la seva pròpia tradició, ja que són diverses les
tradicions que conflueixen i confluiran a Catalunya: l'humanisme, les
religions que arrelen al nostre
país, la fe cristiana renovellada. Valors en temps de crisi? Sí. Per a tots i a fons!