Sacrificar-se, avui?

La paraula sacrifici no està gens de moda. La nostra societat viu fixada en altres valors i sembla que aquest ha quedat al marge de la nostra gent. L’estil de vida, publicitat pels mitjans de comunicació, ens mostra una possibilitat d’èxit que no es conjuga amb el sacrifici, com si el veritable mèrit d’aquest temps fos assolir-lo, sense haver hagut de renunciat a res. Ha d’esdevenir el més ràpidament possible i l’entorn social, gairebé ens nega el dret a fracassar. Em pregunto si aquesta no pot ser una de les causes per les que hi ha tantes persones desencantades i un xic amargades. Qui sap si el sacrifici més important per a elles, és haver de reconèixer davant dels companys que han hagut de renunciar a assolir l’èxit desitjat.

La paraula sacrifici encara té moltes connotacions religioses, lligades a la idea d’oferir ofrenes per agradar a un déu i de complir una sèrie de ritus per acontentar-los i aconseguir la salvació. També ens sona a una demanda de la religiositat cristiana que sobretot ens aquests dies de Quaresma s’ha d’expressar d’una manera més palesa. Potser a la Setmana Santa el sacrifici de portar un pas en una processó, i fer un sèrie de privacions dolorosos, sembla que acontentarà a algú o almenys ens donarà certa satisfacció personal. Però totes aquestes maneres d’entendre el sacrifici ens allunyen del seu veritable sentit i a més van esborrant el que pugui ser un valor als nostres dies. Personalment dubto que als nostres deus vulguin sacrificis d’aquesta mena i que els hi agradin moltes de les privacions que algunes persones fan en nom d’ells i sobretot aquelles que tenen per finalitat sacrificar-se per sacrificar-se.

Hem d’entendre el sacrifici lligat a una opció lliure de la persona humana, perquè el sacrifici és abans que tot, el lliurament d’un mateix a una altre persona, sense esperar-ne res a canvi. és a dir, lliurar-se als altres és sacrificar-se. I no vol dir això, immolar-se, sinó lliurar el que hom és i el que hom té per el bé dels altres. Ja es veu que el sacrifici no pot ser imposat, si es lliurar-se, ha de brollar de la persona, i ni tan sols, Déu ens ho podria imposar. Jo m’atreviria a dir que sacrificar-se és lliurar-se a estimar sense condicions. Qui sap si per aquest motiu la gent prefereix entendre-ho com dur a terme una acció que em suposa una certa renúncia i esforç en un moment determinat de l’any o de la setmana i... "després ja he complert el requisit manat", per entendre’ns. Qui vulgui viure estimant sempre i tota la vida sap que aquest és el veritable sacrifici.

Per aquest motiu sabem que del sacrifici en brolla pau i alegria. Perquè la seva finalitat és la gratuïtat més absoluta, és una renuncia que no espera obtenir res, és una acció orientada a agradar a l’altre, a ajudar-lo a créixer, a ser més persona, que en sí mateixa, construeix una societat més justa i humana. És l’alegria que brolla d’adonar-se de tot el que els altres han hagut de renunciar perquè jo arribi a ser tot el que sóc. Sacrifici dels pares, dels familiars, amics i de tota la societat. Això que m’han donat gratuïtament esdevé un referent per sortir de mi mateix, trencar els meus solipsismes i viure lliurat als altres. Quan m’he alliberat de mi mateix i visc en funció dels altres he descobert el sentit del sacrifici. Perquè el bé dels altres exigeix sovint renuncia, abnegació i entrega. Però aquestes actituds només es donen quan hi ha una opció de viure cercant el bé dels altres, i alhora tastem i vivim que aquesta manera de ser i viure és la que ens dóna ple sentit i per tant ens fa viure amb pau i alegria.

Llegia aquest dies d’un autor català: “La nostra llibertat resta en ple albir per poder fer tot el bé que vulguem fer al nostre entorn, perquè estimar és voler el bé propi i alhora el dels altres. El qui estima sap conviure. Amb amor, tots sabem delimitar els nostres àmbits de decisió, sabem dialogar tot entenent que les altres persones també tenen la seva pròpia llibertat. En aquest sentit, hauríem d’arribar a voler potenciar allò que les altres persones decideixen responsable i lliurament, quan aquestes llibertats es decideixen per al bé de tothom. La llibertat no té per objecte satisfer un mateix, sinó que intenta afavorir el bé de tots. La llibertat autèntica i global comença en l’amor”.

Aquest és el sentit del sacrifici, el lliurament, com una opció de viure pels altres es fonamenta el nostre amor. I sovint, això demana renuncia, abnegació. I l’amor no es pot imposar o és lliure o no és amor. Si ens han d’obligar unes normes o be uns déus, és que no acabem de atrevir-nos a viure com a éssers lliures. Vés a saber si el sacrifici, així entès, pot esdevenir un bon termòmetre per saber com estem de llibertat.

Jordi Cussó és economista i director de la Universitas Albertiana