Contes que són terapèutics

Quin és el moment clau a l'hora d'explicar un conte? A l'inici, al mig, al final?

El moment d'aconseguir que les persones que hi ha en aquell espai on estic explicant el conte puguin arribar a estar en pau, en silenci, en tranquil·litat. És un moment en el qual com a metàfora serviria dir que la maionesa està lligada. Llavors dic: ja està. Abans d'aquest punt suo, pateixo... perquè si fos actor tindria un guió i el que faria és recitar-lo. Però en no sóc, de manera que preparo un recorregut amb diverses opcions, a cada sessió. I en funció de la gent que hi ha, de com està situada, de la nit, de l'aire, de la llum, de com estic jo... n'escullo una o altra. A vegades és per casualitat, però aquest agafar un camí o un altre té a veure amb allò que jo percebo en aquest moment; no és racional. Hi ha un moment en què ja no penso.

Hi ha un moment en què fa un salt, doncs.

Si, primer hi ha una estona en què tinc por: estic pensant, estic dominat, exigint-me que allò que passi sigui meravellós, que la gent estigui contenta... quan això ho perdo ja no puc pensar en res sinó que hi ha una connexió energètica, un moment màgic, em deixo anar, deixo pas a la espontaneïtat. Sé el que dic però no ho sé, realment. Llavors estic atent a les mirades, al que està passant... Quan no passo me n’adono i llavors estic pensant què he de fer per establir la connexió. I quan me n’adono que hi ha connexió?

Doncs deu estar connectat a mi perquè això és el que li anava a preguntar... Quina és la senyal?

Amb la mirada de la gent, en la tranquil·litat, en com estan posats... Ara recordo un dia que tenia cinc nens just davant meu... veus com es deixen anar, estan relaxats... Quan és de dia percebo fins i tot la pigmentació de la pell i la transparència dels ulls, la vermellor de les orelles... El propi cos parla de que està passant alguna cosa. També hi ha un perill: que jo m'emborratxi d'això i que no sàpiga acabar la història. És tan forta, aquesta energia!

Vol dir que pot arribar a quedar embriagat?

Si, te n'adones veient altres professionals. Pots ser xuclat per aquesta pròpia màgia. Hi ha un moment en què el propi cos t'ho indica i et diu: ja n'hi ha prou. I ja no cal fer res més. Has de tancar. I separar-se d'aquest cos energètic. Si passa la connexió que dèiem... el final és suau, no necessito res, ni aplaudiments ni res... Si no hi ha connexió he de demanar com ha anat, què tal, a la gent... si ha funcionat et ve un nen a fer-te un petó, una mare que et diu "m'ha agradat molt"... vol dir que ha anat bé. I només queda recollir i donar les gràcies. Gràcies perquè sense el conjunt no hi hauria connexió, és clar.

I sempre passa, sempre hi ha connexió?

No [somriu].

I quan no passa què passa? Se sent decebut o arriba un moment en què entén que no sempre pot haver-hi connexió?

[Assenteix amb la mirada]. A veiam, hi ha graus. Hi ha moment d'intensitat enorme. Recordo un cop a Lisboa, en un teatre, davant tres-centes persones. Va ser el dia que em vaig adonar del poder que té fer una cosa així. Amb la mirada, amb la mà... conduïa el públic! Em vaig espantar moltíssim. Era una borratxera molt forta. Era com els toreros, que dirigeixen amb la mirada i el cos. Aquest va ser un moment de conscièn-cia: "Alerta, això és molt important", per tant molt respecte! És tan subtil, tan fràgil, tan sagrat... que fàcilment et pots sentir amb poder, de seduir, de conduir... això per un contador és importantíssim. Pot ser també que només passi una mica, que només hi hagi una mica de connexió. I pot ser un desastre, també. Algun cop m'ha passat. De no poder connectar en res i tancar la sessió i pensar: què ha passat! Però gairebé sempre passa alguna cosa, per petita que sigui. I ja està. Amb una mirada n’hi ha prou, a vegades.

La qüestió és quina resposta té l'espectador davant allò que vostè explica...

L’avantatge que té escoltar és que et fa connectar amb els teus mons interns. Quan jo trec un barret i l'ensumo, faig que tothom s'imagini que ensuma el barret però l'olor que cadascú percebrà és diferent. Hi ha tants records dins nostre, de colors, de textures, d'olors... que acabem fent un viatge interior, diferent en cadascú. El narrador condueix la sessió, però el viatge el fa cadascú. Hi ha hagut gent que s'ha acabat la ses-sió i m'ha vingut plorant donant-me les gràcies perquè han vist la llum, per entendre'ns. I no és que jo faci res però l’altre es commou. En un estat de quietud interior, el bany de paraules del narrador fa despertar la memòria sensitiva. Fa reviure coses ja experimentades.

Sembla mentida la fascinació que vostè expressa i explica que obté fent servir només el poder de la paraula, d'escoltar, de mirar-se... mirar-se com ho estem fent vostè i jo...

Això és el més important del fet de narrar. Jo no sóc un narrador que visqui només dels contes, sóc un llibreter que ha anat desenvolupant aquesta activitat de forma paral·lela. A tot Espanya de narradors en som uns tres-cents, alguns dels quals es guanyen la vida només amb això. Jo no, però en canvi la màgia i el que he trobat... m'ha meravellat la simplicitat del procés de comunicar i la força enorme que té, la força de la paraula... de l'energia, en definitiva, perquè en realitat és un cos energètic. Jo crec que som canals d'energia. Qualsevol activitat artística entenc que és això, projectar un cos energètic a partir d'una tècnica: la música, l'art, el teatre, la lectura... No és una cosa intel·lectual, és una cosa física. El conte ho té, això. Ho té quan intenta transmetre valors i ho aconsegueix. Jo els contes que explico tots ells tenen un retorn a la persona, són contes que ajuden a créixer i que interessen tan a petits com a grans... Per exemple ara treballo la por de no ser estimat. Puc explicar contes de nens petits però intento explicar-los de tal manera que els adults també s'hi puguin sentir reflexats. Intento trobar contes que puguin parlar no a la intel·ligència sinó a aquesta necessitat de ser estimat.

Tot això que ens diu és fruit d'una evolució personal.

Si, començo a explicar contes com a llibreter, dins el concepte d'animació a la lectura. Però l'aprofundiment aquest a què feia referència el faig en el moment en què em poso a treballar el que és la psicologia gestal i em formo com a terapeuta. Llavors aplico la teràpia gestàltica en aquest procés de dol mitjançant l'explicació de contes.

Em recorda a Jorge Bucay, l'home que escriu llibrets fets de contes que busquen el creixement personal del lector.

Si, si, clar. Ell té una vessant artística molt important, ha fet ràdio, televisió, conferències...

I quan hi ha el canvi de xip a aquesta dimensió terapèutica?

Quan em trenco i entro en teràpia. Tinc una depressió fortíssima, em desmunto, haig de reconstruir-me de nou i demano ajuda terapèutica. En aquest procés és quan trobo aquest recurs: però si això és...! Em diuen: home, això ho pots fer servir... Tinc mestres: Claudio Naranjo, Jodorowsky... I ara veig que hi ha moltes persones, de diferents àmbits professionals, buscant en aquest mateix punt. Com una necessitat de la persona, de créixer... La meva generació vam viure la joventut intentant fer la revolució però en mica en mica hem anat passant d’allò extern a allò intern. I el veure que el que busques fora ho tens a dintre. I quedes enlluernat pel que hi ha dintre... i per exemple vaig començar a caminar i ara cada dia camino una hora. Va ser amb el Camí de Santiago: vaig sentir tan goig, tan plaer, tan cansament... que ara m'ho he aplicat i ho faig cada matí. És un sistema de meditació que m’ha anat bé a tots nivells, personal, professional, relacional...

Doncs conte contat, aquest conte s'ha acabat. Gràcies Pep.

A vosaltres.