Aquell maig del 68

Alguns parlen de revolució cultural, i no de revolució política, per a referir-se als fets del maig del 68. D’altres no s’atreveixen a parlar de revolució, i menys de crisi de civilització, sinó simplement de revolta radical d’estudiants que havent començat a la llavors nova Universitat de Nanterre (amb el moviment de març de 68) va estendre’s a la vella Sorbona i al Quartier Latin, va calar entre els treballadors, va provocar una vaga general i acabà al cap de poques setmanes amb els pactes entre el Govern, els Sindicats i els Partits. Aquest final pactat significà el fracàs rigorós de les expectatives que els estudiants havien posat en el moviment.

Si d’alguna evidència es pot parlar és de la insatisfacció que es palpava entre els joves a l’Europa occidental i als Estats Units, societats còmodament instal·lades en els inicis del consumisme propiciat per les primeres dècades de desenvolupament econòmic sostingut després de la segona guerra mundial. La crisi del petroli de 1.973 encara tardaria en arribar. La Internacional Situacionista (petit comitè d’intel·lectuals i artistes francesos de tradició dadaista i surrealista, que està en part a l’origen cultural del purisme radical dels plantejaments del maig del 68), amb paraules d’un dels seus representants, Raoul Vaneigem, ho expressà molt gràficament: “No volem saber res d’un món en el que la garantia que no morirem de fam es paga amb el risc de morir d’avorriment”. El mateix predicava Guy Debord a la seva obra senyera del 67, “La Societat de l’espectacle” : no es tractava de prendre el poder sinó de canviar la vida, i per això calia establir nous principis teòrics. A aquest purisme radical, enfrontat tant al capitalisme com al socialisme real, s’hi afegiren els components marxistes de definició revolucionària (Marcuse, Althusser, els maoistes, els trotskistes, com un intent de retorn a les essències incontaminades del marxisme) i les inevitables anàlisis psicològiques orientades a l’alliberament personal per trencar amb els condicionants autoritaris de la família, de la Universitat, de l’Estat i de la repressió sexual. Tot plegat constituïa una amalgama ideològica difícil de digerir, dominada per les tendències, en bona part contradictòries, a l’individualisme d’orientació llibertària i al comunitarisme. Jean Paul Sartre, en una conversa amb Daniel Cohn-Bendit a Le Nouvel Observateur d’aquells dies, subratllava: “El que és més interessant de la vostra acció és que col·loca la imaginació al poder. Alguna cosa ha sortit de vosaltres que estranya, que atropella, que renega de tot el que ha fet que la nostra societat sigui el que és actualment. És el que jo en diria l’extensió del camp del possible”.

Hi ha valors que no va crear el maig del 68 però que indubtablement van sortir enfortits d’aquella experiència singular: el reforçament de l‘individu enfront de l’autoritarisme, la recerca de pautes de creació per trobar sentits nous que dinamitzin la rutina de la vida quotidiana en les societats benestants, la solidaritat , el gaudi personal i sexual com un valor autònom, la capacitat d’introduir la sospita intel·lectual, per principi, enfront de qualsevol directriu que emani dels poders establerts, la igualtat de la dona... Recentment, el president Sarkozy ha renegat del maig del 68 atribuint-li els mals del relativisme moral i de l’esvaïment del principi d’autoritat que caracteritzen la societat actual. Caldria subratllar que algunes de les conseqüències negatives que s’haurien de liquidar de l’herència del maig del 68 van passar a ser trets més distintius de les noves dretes sorgides del moviment conservador dels anys 80 i 90 que no pas de les generacions joves de l’actual altermundialisme. Són els contravalors que tenen a veure amb el culte a la identitat, la crítica sistemàtica a la intervenció de l’Estat i a la regulació jurídica, amb la insistència sobre determinats valors morals per damunt de l’acció política. La sagacitat de T. Todorov (el crític literari búlgar que s’estranyava, com el txecoslovac Milos Forman, del culte al marxisme que professava el maig francès, quan justament era aquesta ideologia la que sostenia les dictadures de l’Est, com demostrava l’anorreament de la Primavera de Praga de Dubceck aquells mateixos mesos) ho ha vist molt bé: la doctrina dels neoconservadors sobre l’anomenat “dret d’ingerència” parteix de la idea perversa d’un projecte de transformació radical i violenta de determinades societats per mitjà de la força, de la invasió, amb el pretext d’imposar la democràcia. Són aquests els que connecten directament amb els elements més negatius del maig del 68, amb una determinada concepció “leninista” de l’acció política. Els absolutismes puristes s’assemblen a tot arreu i es repeteixen de temps en temps.

Cinto Amat (www.cintoamat.blogspot.com)